Les vocalies d’educació de les associacions de veïns van ser les primeres que es van desenvolupar i coordinar a nivell de ciutat, per tal de compartir experiències i formular les seves reclamacions. Als anys 70, es va treballar activament per determinar la situació de l’ensenyament a cada barri -dominat per acadèmies infectes i la manca d’escoles públiques-, detectant mancances i reivindicant els equipaments necessaris: escoles, llars d’infants i instituts.
Segons dades del Govern Civil, només entre juny i juliol de 1976 es va sol·licitar a Barcelona permís per a 34 manifestacions, no totes autoritzades. El 15% eren per reivindicacions d’escoles, només per darrera de les que demanaven l’amnistia (41%) i les obreres (32%) i al nivell de les de temàtica estrictament de barri (12%). El cert és que, durant la transició, el moviment ciutadà va ser punta de llança en la lluita per l’escola pública als barris.
Es va treballar a fons per la qualitat de l’ensenyament i per la participació en la gestió dels centres escolars. En aquest sentit, són remarcables el nivell de relació de les associacions de veïns amb les organitzacions democràtiques de mestres i el paper que va jugar el moviment veïnal en la creació i impuls de les Associacions de Mares i Pares d’Alumnes. En molts barris, les associacions de veïns van participar en la creació d’escoles de pedagogia democràtica, moderna i catalana, moltes de les quals es van coordinar al CEPEC i van acabar sent públiques.
Si els primers anys del moviment veïnal van estar farcits de lluites puntuals (manifestacions, tancades, classes alternatives) destinades a guanyar escoles una per una, denunciant edificis o barracons sense condicions i el mal funcionament de centres, després s’ha posat l’èmfasi en noves necessitats: escoles bressol, lluita contra el fracàs escolar, la formació professional, d’adults i dels nous veïns immigrants, i la defensa de l’escola pública.
Reclamacions: